Tradicionalment, els bancs i/o altres institucions financeres han proporcionat finançament del comerç a empreses d'importació/exportació. Aquesta dependència del sector financer afecta negativament tant als importadors com als exportadors en les seves necessitats d'aconseguir finançament o crèdit, especialment en temps de crisi. En realitat, en qualsevol crisi financera, l'inevitable escassetat d'efectiu i crèdit imposada pels bancs als seus clients implica una càrrega addicional per als productors i/o fabricants afegint aquesta manca de finançament als problemes experimentats per l'efecte de la crisi. Tots coneixem exemples d'empreses que s'han vist obligades a reduir la seva activitat, o fins i tot tancar, per la manca de liquiditat o crèdit necessaris per continuar operant.
No obstant això, jugadors nous estan entrant al terreny de joc. Els inversors privats, coneixent els beneficis i la relativa seguretat que ofereix el comerç, estan disposats a donar suport als negocis comercials i, alhora, obtenir un rendiment de les seves inversions.
Opcions per a inversors
Hi ha diferents opcions per a un inversor per finançar operacions comercials; en aquest article esmentarem un dels més senzills.
Totes les empreses, independentment del sector en què operen, han de mantenir un estoc als seus magatzems.
En alguns casos, les existències consisteixen en matèries primeres adquirides als seus proveïdors, o productes semielaborats que cal incorporar al seu procés de producció. En altres casos, les existències principals són productes manufacturats que es dipositen en magatzems a l'espera de ser enviats al comprador final, o qualsevol tipus de font d'energia necessària per a la producció.
En qualsevol cas, l'empresa té en el seu balanç el valor de les accions que s'han de finançar amb recursos propis o mitjançant un préstec bancari. En una situació de manca de liquiditat o d'escassetat de crèdit, el problema s'agreuja quan les existències s'han d'emmagatzemar durant llargs períodes de temps, ja sigui per la naturalesa de la pròpia mercaderia, com la fusta que triga un temps a assecar-se, o per l'estacionalitat del producte, per exemple, suc de taronja que s'ha de fabricar d'acord amb l'època de collita.
Posem un exemple pràctic per entendre els beneficis:
Una siderúrgia espanyola necessita carbó per al seu procés de producció. A causa de l'alt impacte del cost del transport en la compra, l'empresa compra grans quantitats (p. ex. 25.000 Mt) a Colòmbia per tal de reduir el cost i obtenir un millor preu de compra. El problema sorgeix quan l'empresa verifica que 25.000 Mt cobreixen les seves necessitats de producció durant un període de 6 mesos i, per tant, ha de finançar l'estoc –a més de tots els costos afegits d'importació i transport– amb el seu capital circulant o bé amb un préstec bancari. Malauradament, l'opció de comprar una quantitat menor de carbó implica un cost de compra més elevat.
L'acord entre l'inversor –normalment un conjunt d'ells actuant a través d'un Vehicle de Propòsit Especial (SPV)– i la siderúrgia es pot estructurar de moltes maneres, en funció del temps que ambdues parts vulguin finançar les existències i de les funcions a realitzar per cada part, introduint els aspectes comercials implicats, imatge, cost, etc.
La manera més senzilla és la següent: l'inversor compra el carbó directament al venedor a Colòmbia en les condicions (preu, qualitat, quantitat, etc.) prèviament negociades per la siderúrgia i demana que el carbó sigui lliurat al magatzem de l'acer.
L'inversor assumeix tots els costos que comporta l'operació d'importació (compra, transport interior, transport marítim, descàrrega, drets, etc.) i segueix sent el propietari íntegre del producte que s'ha emmagatzemat al magatzem de l'acer.
Segons el seu acord, la siderúrgia treu diàriament del magatzem la quantitat necessària per a la seva producció i, a final de mes, abona a l'inversor l'import establert en el conveni, és a dir, preu de compra + prorrateig dels costos implicats + percentatge de beneficis per a l'inversor (estimat en termes de temps).
De fet, l'inversor es converteix en un proveïdor "just a temps" de carbó a l'acer.
Els beneficis per a ambdues parts són importants: la siderúrgia paga només quan utilitza efectivament el carbó i només suporta un petit cost addicional (és a dir, el benefici de l'inversor) durant el període de finançament (que de la manera tradicional equival als costos financers del banc). A més, el seu índex d'endeutament és inferior, ja que no existeix cap préstec bancari i l'obligació amb l'inversor és un acord comercial.
Des del punt de vista de l'inversor, obté un benefici durant el període de temps que suporta els costos sense córrer un risc elevat perquè és en tot moment el propietari del carbó fins que el ven a l'acer.
Hi ha un grapat d'opcions que utilitzen aquest esquema de col·laboració, que cobreixen diversos sectors, productes i funcions. De fet, cada transacció s'estructura correctament per generar beneficis per a ambdues parts. En propers articles revisarem diferents opcions sobre la mateixa estructura de col·laboració entre inversors privats i empreses de comerç exterior.
Carlos Bacigalupe
0 comentaris