Allà estava treballant molt feliç en un banc suís de Londres quan vaig rebre una trucada telefònica. Algú en algun lloc sabia que havia tractat molt amb el petroli crèdits documentaris i m'interessaria treballar a l'estranger d'on prové el petroli? El petroli prové de molts llocs, però el lloc on em volien era l'Aràbia Saudita. Ah, i la meva dona també podria venir... si volgués.
Sí, em van caçar el cap i, tot i que era molt afavoridor, no era en un lloc alt com Nova York o París, sinó de manera més exòtica Al Khobar a l'Aràbia Saudita.
Ara proveu de buscar-ho en un mapa, aneu al golf, busqueu l'illa de Bahrain (a mig camí amunt, a mà esquerra) i al costat hi ha Al Khobar, també triplicat amb Dammam i Dhahran. La distinció és que Dammam és on vivia la comunitat àrab, Al Khobar era on vivia la majoria de la població occidental i asiàtica i Dhahran era una ciutat completament tancada on vivien els nord-americans (principalment) i els empleats de Saudi Aramco, el gegant petrolier. Era com una ciutat a Little America i a diferència de la resta d'Aràbia Saudita té un cinema i un teatre, coses que estan totalment prohibides a Saudita. Aquesta era una zona totalment cosmopolita, i em van dir que el curri també era bo.
El meu cap quan em va entrevistar va trucar al lloc on havia de treballar, el Regne de l'Aràbia Saudita, i creieu-me el que hi vaig veure i aprendre no s'ensenya a cap escola o universitat.
Vaig arribar un vespre després d'acomiadar-me de la meva família a l'aeroport, ja que sortia una estona, 3 mesos per veure si m'agradava, i em va agradar. Després d'estar 2 hores en un aeroport amb aire condicionat, i un avió amb aire condicionat durant 7 hores, arribes al magnífic aeroport de Riad, marbre i canelobres per tot arreu, a través d'un túnel des de l'avió. Immediatament vaig sentir com si alguna cosa fos diferent però no podia posar-hi el dit. Aleshores vaig ensopegar i vaig posar la mà a la paret del túnel i feia CALOR, molta calor. Aquesta era la diferència. El túnel havia estat assegut sota el sol encegador durant tot el dia i feia calor. No només havia posat el dit a allò que era diferent sinó a la mà, i tenia les cicatrius per demostrar-ho!!
Després d'un temps interminable mentre em van desempaquetar tota la roba només per veure que no portava drogues, begudes alcohòliques, novel·les atrevides, etc. Em van deixar entrar els meus entrevistadors de Londres i el meu nou cap, un egipci que havia viscut a Londres durant 30 anys però que de fet s'havia format a l'Aràbia Saudita.
De camí cap a Riad, vaig tenir el primer tast de conduir a l'Orient Mitjà, i creieu-me que aquest terme s'aplica de manera vaga al que passa a les carreteres. Podria escriure una novel·la sobre les meves experiències de conducció, així que ho deixarem per més endavant. Curiosament, mentre ens acostàvem a la Ciutat, un Ferrari vermell ens va passar pel costat i vaig dir bromejament als meus companys que "Aposto que en teniu molts aquí", a la qual cosa van respondre que era el primer que havien vist. I, curiosament, no n'he vist mai un altre tot el temps que hi vaig estar. Oh, vaig tornar a veure el Ferrari, uns dos quilòmetres més enllà, embolicat al voltant d'un fanal, el conductor i el passatger estaven bé només el cotxe malmès, però com he dit, conduir pot ser un malson.
Directe a la feina l'endemà per conèixer tot el personal i intentant dominar tots els noms, la barreja de nacionalitats eren indis, pakistanesos, àrabs del Golf, egipcis, marroquins i filipins. Em vaig animar.
De seguida em van dir que en comptes de dues setmanes d'orientació a Riad i després a Khobar, havia d'anar a Gidda, a la costa oest, l'endemà. Havien rebut un crèdit documentari MOLT gran que estava recolzat per 50 (sí, 50!) crèdits documentaris més petit. Em van obligar a gestionar-ho perquè no pensaven que el personal de la sucursal estigués adequadament format en aquest tipus de transaccions. El que em va sorprendre va ser la grandària de la transacció, uns sorprenents 130 milions de dòlars americans.
Curiosament, el beneficiari del 50 crèdits documentaris és un nom que ara és molt conegut, però llavors només un altre nom que vaig haver d'entendre.
Tot al Golf és personal.
No et trobes, per exemple, el Gestor d'Exportacions, et coneixes el fundador/president de l'empresa i ell et presenta al seu Gestor d'Exportacions. És un honor i un plaer que s'hagi pres el temps de veure't. Podria afegir que ell i els seus fills que vaig conèixer eren amfitrions molt encantadors i amables i només els interessaven els negocis i l'edifici amb el qual es relacionava el gran crèdit documentari. Era un hospital per a l'Aràbia Saudita i havia de tenir a mà tots els aparells i equipaments més recents. Em consideraven un honor i, de fet, havia de ser encarregat de la gestió del pagament i el finançament de transaccions tan prestigioses.
El meu mentor al Banc era un senyor saudita molt vell, no necessitava treballar, però ho va fer, ja que va ser un dels primers membres del banc quan es va fundar i havia treballat per a ells durant 45 anys, i per això va considerar que era el seu deure transmetre tot el que sabia al nouvingut, jo. Ell mateix tenia més de 65 anys però no sabia exactament quants anys, tot i que s'acabava de casar amb la seva segona dona. Tot i que se'ls permet quatre, em va dir que només podria fer front a les dues. Curiosament, cap de les dues dones havia conegut l'altra encara, tot i que sabien de la seva existència. Això em va fer gràcia però confós, però als meus col·legues els semblava bastant normal. Després d'un temps, em vaig familiaritzar amb molts costums i tradicions locals i vaig adquirir una apreciació i comprensió de molts.
Quan el meu mentor va començar a treballar, se li pagava en sobirans d'or i peces de plata, ja que l'Aràbia Saudita no tenia la seva pròpia moneda. Era un home encantador i coneixedor amb molts anys d'experiència. Es va jubilar un parell de mesos més tard, però com a mostra del respecte, la seva festa de jubilació es va celebrar a l'oficina central de Riad acollida pel president i alguns funcionaris del govern. Vaig obtenir molts coneixements i coneixements valuosos d'aquest senyor que estava més que disposat a compartir la seva experiència amb el seu nou col·lega "occidental".
Una tarda se'm va acostar el responsable d'operacions que em va dir que, com que el meu departament havia fet tan bé aquell mes, el banc anava a fer un banquet de xai a la platja i com que jo era el convidat "d'honor" i només occidental em van oferir un dels ulls d'ovella. Vaig respondre "Ho faré si vols", cosa que va provocar rialles de tots els altres membres del personal que estaven en aquesta broma habitual per "occidentals" desprevinguts. No cal dir que no s'esperava que me'l mengés, però la meva resposta instantània es va guanyar l'admiració del meu personal per no incomodar-se davant l'"oferta exòtica". Les coses anaven millor.
Vaig dirigir un gran departament a Gidda. Es troba al mar Roig i el principal port marítim de l'Aràbia Saudita. Vam processar uns 50 crèdits documentaris al dia més més de 70 col·leccions. Hem treballat molt estretament amb els nostres clients pel que fa a tots els productes documentals. Aquesta estreta col·laboració va ser un gran senyal de confiança per als nostres valuosos clients. Durant la meva època, tots els documents van ser honrats sense demora en un "temps raonable" per a la satisfacció final tant dels beneficiaris com dels sol·licitants. La integritat del crèdit documentari sempre es va considerar de cabdal importància.
El dia que vaig rebre el meu primer extracte del meu compte bancari personal, vaig trobar-hi un element de crèdit anomenat "comissió especial". Vaig preguntar al meu mentor què era això. Ell va respondre: "Com que som un país islàmic i la usura està en contra de l'Alcorà, en diem 'comissió especial'. D'aquesta manera tothom està content i no ofegem".
L'horari que vam treballar també va ser diferent, des de les 7 del matí fins a les 13 h. i després de 5-7.30 del vespre sis dies a la setmana. Sens dubte, això altera el dia de la persona que està familiaritzada amb els horaris de la banca occidental. Després de la llarga "siesta" de la tarda és molt difícil arrossegar-se de nou a l'oficina. El divendres era el nostre dia lliure. Amb aquest dia lliure i la diferència horària calia pensar molt bé en les dates de valor aplicades als pagaments a l'estranger. Per tant, molts clients estaven confosos que els seus comptes es van carregar dijous amb data valor dilluns, les explicacions eren la norma de la meva jornada laboral. Els clients valoraven molt aquesta interacció personal.
Un altre aspecte interessant de la meva experiència bancària a l'Orient Mitjà va ser quan es va llançar un fons d'inversió, però malauradament a causa de la situació de la borsa va perdre valor. Al cap d'un parell de mesos un client destacat (de fet, un xeic) va venir al banc i va voler cobrar el seu fons d'inversió. Quan li van dir el valor de rescat que era inferior a la seva inversió inicial, es va sorprendre i va dir: "Vull veure el gerent, li vaig donar X quantitat de diners i això és el que vull tornar". No vaig envejar el gerent del departament de fons d'inversió que estava encarregat de donar una explicació. El resultat final va ser que el xeic va recuperar l'import total i el banc va evitar els fons d'inversió durant un temps després.
Amb tot, puc dir que aquesta va ser una experiència valuosa i positiva que mai oblidaré; Vaig aprendre molt, no només sobre la banca a l'Orient Mitjà, sinó, més encara, vaig obtenir una visió personal i valuosa de la cultura, les tradicions i les pràctiques empresarials saudites.
John Coles
Soci sènior
Coles Consultancy Services
johncoles@ccs-eu.co.uk
0 comentaris