És probable que la vostra pòlissa d'assegurança sigui molt defectuosa, afirma Robert Piller, director d'Aupres Consulting a Ginebra. Arriba a la primera conclusió que el mercat d'assegurances no ofereix contínuament pòlisses efectives als bancs.
La vostra política és defectuosa, molt probablement molt.
Com a assessor independent que treballa amb bancs per fer que les pòlisses de crèdit comercial i d'assegurança de risc polític (TC-PRI) siguin instruments de transferència de risc més eficaços, només puc arribar a una conclusió: el mercat d'assegurances no ofereix contínuament pòlisses efectives als bancs.
Fins al 80% de les polítiques tenen defectes materials que poden fer que la cobertura sigui ineficaç. Pitjor encara, fins a un 50% de les polítiques presenten defectes fatals, és a dir, hi ha una contradicció entre el llenguatge de la política i l'estructura o la documentació de la transacció subjacent, de manera que la probabilitat que la política respongui es redueix de manera efectiva que no és vàlida.
La meva conclusió es basa en l'anàlisi de diverses dotzenes de transaccions. La meva base de dades de transaccions és estadísticament significativa i cobreix un ampli espectre d'estructures de transaccions, com ara finançament del comerç, descompte de comptes a cobrar, finançament estructurat de productes bàsics, finançament de projectes, finançament de mineria i serveis de base de préstecs.
Sense garanties
Això no vol dir necessàriament que les polítiques no funcionaran en cas d'un defecte; una pòlissa pot respondre malgrat els seus defectes com podria reconèixer un assegurador, ja sigui mitjançant una negociació o potser sota l'amenaça d'una acció legal, la naturalesa incongruent o injusta del defecte. Potser, però, per descomptat, no hi ha cap garantia.
La pòlissa esdevé essencialment una opció de l'assegurador: en funció de les circumstàncies en el moment de l'incompliment, optarà l'assegurador per exercir una de les possibles defenses generades pel mal disseny de la redacció de la pòlissa respecte a l'operació subjacent? Es pot imaginar que si Elliot Spitzer persegueix un assegurador, davant de grans reclamacions per un terratrèmol de Califòrnia, huracans de Florida o tsunamis del Pacífic, la probabilitat que aquesta opció s'exerciti augmenta exponencialment.
Per descomptat, les polítiques TC-PRI no són les garanties ni les participacions en risc que prefereixen els bancs. El fet que siguin instruments regits per la llei de contractes d'assegurances (em refereixo a la llei d'assegurances anglesa) assegura que l'adquirent de la cobertura estigui subjecte a algun nivell bàsic de risc operacional imposat per principis legals específics com ara "màxima bona fe" per la qual l'assegurat està obligat per llei a divulgar de manera completa i adequada tots els fets que siguin importants per a la decisió de subscripció. El no fer-ho eximeix l'assegurador de qualsevol responsabilitat. Encara que la pòlissa no tingués garanties ni condicions, la presència d'aquest requisit a la llei posa l'assegurat en risc d'incompliment.
Tanmateix, com és que les polítiques del TC-PRI són i continuen sent tan defectuoses? Un factor clau és que les reclamacions de TC-PRI són, de fet, fets relativament poc freqüents en comparació amb les assegurances de propietat o marítimes. Encara no s'ha provat una gran part de la redacció de les polítiques i, si es prova, els resultats no són transparents per a la majoria dels usuaris de TC-PRI, ja que les disputes sobre polítiques es resolen o es persegueixen legalment, subjectes a arbitratge on les decisions no estan obertes a la revisió pública. Per tant, hi ha una manca d'impuls legal per impulsar el disseny de polítiques. Però per abordar la qüestió completament, hem de mirar la culpabilitat de totes les parts implicades en una transacció: bancs, asseguradors, corredors i advocats. Una part de la responsabilitat resideix en cada jugador.
Per a massa bancs, TC-PRI és un exercici de "marcar la casella". La política és una millora de crèdit ordenada pel comitè de crèdit o l'equip de gestió del risc país i no necessàriament llegida o estudiada en detall per l'equip de transacció. L'equip de gestió del risc de crèdit sovint no té coneixements específics de la política i la pràctica del mercat del TC-PRI. A més, l'assegurança sovint és una idea posterior i el mercat s'aborda més tard i no abans en el desenvolupament de l'acord.
Els advocats observen el sentit legal de les clàusules de la política, però normalment no tenen el context de la pràctica del mercat TC-PRI per fer una anàlisi comercial de la redacció de la política i, per tant, passen per alt nombrosos riscos residuals.
Un s'espera que els asseguradors prefereixin tenir opcions incorporades i, per tant, no estiguin entusiasmats amb canviar de manera proactiva la redacció de la pòlissa tret que l'assegurat faci el primer pas. Els asseguradors envien formularis de pòlisses estàndard, normalment a través de corredors, que estan encantats de signar tal com són, tret que l'assegurat potencial demani una modificació.
El corredor té dues funcions: (1) trobar i col·locar capacitat; i (2) dissenyar l'instrument de transferència de riscos. El primer es subratlla sobre el segon. Sens dubte, mai he vist una anàlisi inicial del corredor en nom del banc dels molts problemes materials quan s'elabora i s'entrega la política. Des de la meva experiència, diria que la majoria dels corredors, tot i que legalment són l'agent del banc al mercat d'assegurances, no entenen prou bé els bancs que representen i no estan prou familiaritzats amb la documentació de les instal·lacions per dissenyar instruments de transferència de riscos més efectius.
I tot i que és el representant legal de l'assegurat, la percepció universal per part de tothom fora del mercat d'assegurances és que els corredors de fet representen els interessos dels asseguradors més que els dels assegurats. Jo diria que l'estat de la formulació de les polítiques demostra que aquesta percepció és defensable si no és la correcta.
En definitiva, doncs, hem d'assignar la major part de la responsabilitat al mercat d'assegurances ja que són els especialistes del seu producte. La filosofia general de les assegurances, però, i una possiblement que emana de l'esperit de la llei d'assegurances que imposa tanta responsabilitat a l'assegurat, fa que el mercat d'assegurances sigui passiu a l'hora d'analitzar la formulació de pòlisses sobre una base transaccional. Per tant, és l'assegurat qui ha d'iniciar els canvis de pòlissa.
Risc residual i opcions: exemple d'expropiació
Suposem que el teu banc té un client a l'àrea energètica. Esteu finançant un projecte elèctric de 100 milions de dòlars EUA en un mercat emergent que va privatitzar el seu sector energètic el 1997. Heu exigit la política d'interès dels prestadors PRI com a part del paquet de seguretat. Dos anys després del projecte, un nou govern radical l'expropia, el ministeri d'energia i indústria decreta que l'energia és massa important per deixar-la en mans d'estrangers.
La compensació no és ràpida, adequada ni efectiva. De fet, no hi ha cap compensació, ja que el govern diu que el projecte va obtenir rendiments superiors al que hauria de tenir a costa de la gent. El vostre prestatari va fer un bon projecte, seguint totes les normes i regulacions.
A més, cinc empreses estrangeres més han estat operant en el sector energètic. Tots són expropiats a mesura que es renacionalitza tota la indústria. Això demostra que l'esdeveniment és una expropiació de bona fe. Pots estar segur que estàs clarament cobert per un acte expropiatori tal com es defineix a la política d'interessos dels teus prestadors PRI.
Pots? Traieu la política d'interès dels vostres prestadors PRI i llegiu l'exclusió de les "mesures no discriminatòries" juntament amb el rottweiler intern d'un advocat del vostre assegurador. Un exemple típic diu:
"Els asseguradors no seran responsables de les pèrdues causades o resultants de mesures no discriminatòries d'aplicació general de tipus que els governs adopten en interès públic amb l'objectiu de garantir la seguretat pública, la captació d'ingressos, la protecció del medi ambient o la regulació de les activitats econòmiques".
El vostre prestatari era un dels sis inversors estrangers a ser expropiats, de manera que la mesura no era discriminatòria per al vostre projecte finançat. I l'acció per regular el sector energètic és sens dubte una d'aplicació general que es fa en interès públic (tal com aquest govern ha definit aquest interès). A més, es pren per tal de regular les activitats econòmiques. Aquesta situació compleix els requisits essencials de l'exclusió. Teniu un risc residual que potser no heu reconegut en la vostra anàlisi prèvia al tancament: un cas clar d'expropiació que no és un cas clar d'acte expropiatori assegurat.
El vostre assegurador té una opció per invocar aquesta exclusió o no. Eliot Spitzer s'està traslladant, l'huracà s'ha esgotat, l'onada del tsunami s'ha retrocedit al mar i els ajustadors de pèrdues d'assegurances ja estan fora de casa, estimant pèrdues de milers de milions. Acabeu de presentar la vostra reclamació. El rottweiler exercirà la seva opció?
I aquesta és només una de les diverses "opcions" que poden existir. En el meu treball, és just generalitzar que els defectes fatals que he identificat solen estar relacionats amb una manca de conformitat de la política amb l'estructura de la transacció subjacent. Això és terriblement comú, tal com suggereix la categoria del 50% "defectuosa". Tot i que és més probable que es produeixi a les polítiques d'interès dels prestadors PRI que cobreixen finançament de projectes complicats, encara és desconcertant veure amb quina freqüència es pot trobar en relació amb les transaccions relacionades amb el comerç.
La funció simple és que com més estructurada i complicada sigui una transacció, més probable és que hi hagi defectes mortals o materials a la política. Fins i tot passa, com va passar en una transacció revisada recentment, amb una estructura força vainilla. Tinc i segueixo desenvolupant un sistema de "avaluació de l'eficàcia de la política". Proporciono als meus clients del banc una avaluació inicial i una de revisada un cop finalitzades les negociacions. L'avaluació identifica els riscos residuals inherents a una pòlissa, ofereix solucions quan sigui possible i avalua l'impacte del risc residual en la cobertura.
Selecció adversa
Durant dècades, el mercat d'assegurances s'ha queixat que els bancs i les empreses practiquen la selecció adversa contra els asseguradors. Quan vaig ser assegurador d'AIG fa més de 15 anys, també vaig criticar el món per practicar la selecció adversa contra mi. La meva experiència des d'aleshores m'ha fet adonar que, de fet, els gestors financers i de risc del món practiquen el sentit comercial racional si només utilitzen les assegurances de manera limitada i selectiva.
Pel que fa als bancs, un banc no demana més a una companyia d'assegurances del que demana a un altre banc, o se li demana a si mateix: una participació en el risc contractada sobre la base de la pròpia avaluació i anàlisi dels riscos del participant i no confiant en el venedor del risc. L'assegurança, per descomptat, capgira aquest principi, ja que l'assegurador només entra en una transacció basada en les declaracions i revelacions del banc.
Quan era director financer d'una empresa comercial, necessitava línies de crèdit, emissió de LC, assessorament i confirmació de LC, finançament estructurat, finançament d'inventaris, descompte de comptes a cobrar, repartiment de riscos. Tot això ho vaig rebre dels meus bancs. Només vaig rebre un risc compartit condicional de la meva asseguradora i encara necessitava trobar finançament. Per tant, per descomptat, abans de dirigir-me al mercat d'assegurances, m'agradaria examinar primer els meus bancs, més aviat prendre una facilitat de recurs limitat d'un banc que combini finançament i risc compartit.
Jo diria que estava actuant d'una manera completament racional i professional com a gestor de riscos. No hi ha selecció adversa; hi ha una oferta de productes adversa. Les pòlisses són deficients en comparació amb altres alternatives, però això és el que el mercat d'assegurances opta per oferir en la creença que d'alguna manera s'estan protegint.
Seguiu amb els remeis
Identificar els remeis és relativament senzill i probablement ja són àmpliament reconeguts. El veritable repte és seguir endavant. El món de Basilea II hauria de començar a pensar en aquest àmbit i ser el motor d'aquest procés. Les polítiques ja no s'amagaran a la foscor dels calaixos de l'escriptori per treure a la llum quan hi hagi un problema. La perspectiva d'alleujament del capital regulatori sota Basilea II farà que l'eficàcia de les polítiques sigui una utilitat constant encara que mai s'hagi de demanar una política. Després de tot, el capital és el més escàs dels recursos i estalviar-lo ha de ser una poderosa motivació.
Hi ha remeis. Per als bancs això és deixar de marcar caselles i prendre el control de tot el procés TC-PRI; començar a llegir polítiques amb coneixement del TC-PRI com a instrument de mitigació de riscos. Tot i que alguns ja disposen d'especialistes en personal en aquesta àrea en particular, seria necessari que diversos bancs inverteixin en més coneixements de TC-PRI, no per a la recepció, sinó per al comitè de crèdit. Per pagar aquesta inversió, és sorprenent com molts bancs encara no s'adonen que poden negociar la comissió amb el seu corredor (normalment el 20% al mercat de Londres). Les comissions no són assumptes privats entre l'agent i el assegurador, sinó que formen part de la relació comercial entre l'agent i el banc.
Per als advocats: és menys obvi veure què poden fer els advocats donat que hi ha un volum limitat de negocis del PRI. La seva funció principal sempre serà analitzar el sentit jurídic de les clàusules i només hi haurà uns quants advocats que ho entenguin tot. Però una inversió addicional en experiència per a determinats despatxos d'advocats podria tenir sentit.
Per als asseguradors: per acceptar més plenament que els bancs són asseguradors i distribuïdors de risc comercial i de finançament de projectes i són gestors professionals d'aquest tipus de risc. Realment una parella natural. Per acabar, arribar a un acord que no existeix la "selecció adversa". Un millor producte donarà lloc a un millor negoci.
Per als corredors: com passa amb l'assegurança d'automòbils d'easyJet i DirectLine i qualsevol altra quantitat de situacions similars, el remei és eliminar l'intermediari, especialment a l'àrea de TC-PRI. La lògica és senzilla. DuPont construeix i opera una planta química per tal de fabricar productes que ven als seus clients i no per entrar al mercat de risc de propietat i assegurances. El risc de propietat incorregut és incidental a l'objectiu comercial final de DuPont, de manera que treballar amb un corredor especialitzat en risc de propietat podria ser un benefici.
Com que el comerç i el finançament de projectes i la seva gestió de riscos són activitats bàsiques del banc, el corredor sens dubte no pot saber més que el banc i, per tant, mai pot representar la transacció a l'assegurador millor que el banc. Per contra, com que l'agent necessita l'aprovació de l'assegurador per a qualsevol redacció utilitzada, l'agent no pot representar la pòlissa millor davant del banc que l'assegurador. Aleshores, què aporta el corredor? Guanyen completament les comissions del 20%? Els corredors són una institució imposada per assegurances. Els bancs venen molt més risc a altres bancs, i el venen a molts més bancs que les asseguradores TC-PRI. Sovint, els instruments financers són molt més complicats que les polítiques del TC-PRI. I no hi ha corredors bancaris implicats. Alguns bancs ja tracten directament amb els asseguradors. Els corredors estan arrelats al paisatge, però, per tant, segur que no predic la seva sortida aviat. Per tant, el repte dels corredors és augmentar els seus jocs en nom dels seus clients.
Ja és hora que els bancs comencin a rebre el que paguen. Acabo d'analitzar una política per a un client bancari. La política es va qualificar de "fatalment defectuosa". La pòlissa original del projecte es va emetre fa dos anys, per la qual cosa s'havia pagat la prima per una pòlissa que potser mai funcionaria. Vaig recomanar 22 esmenes a la política, inclosa la solució del defecte fatal. L'assegurador va acceptar 20 dels canvis, o el 91%, i es va solucionar el defecte fatal. La pòlissa és ara un instrument de transferència de riscos viable que ofereix una cobertura més àmplia al banc.
Com s'ha dit en diversos fòrums, incloses les conferències d'Exporta, així com a GTR, Basilea II hauria de crear una mirada al TC-PRI d'una manera que no havia passat mai abans. S'exposaran més defectes. I al final solucionat. L'oportunitat, si s'aprofita, existeix perquè el TC-PRI sigui més rellevant per a una gamma més àmplia de bancs. Serà interessant veure com es desenvolupa tot.
Aquest article va aparèixer al número de maig/juny de 2005 de Global Trade Review-GTR. Per llegir la resposta dels corredors d'assegurances a aquest article, llegiu el número de juliol/agost. Per sol·licitar la vostra còpia de mostra gratuïta, envieu un correu electrònic a pgubbins@exportagroup.com.
0 comentaris